L’Espectacle

‘Sonoma’ és una paraula que no existeix en el diccionari de la llengua espanyola. No obstant això, combina el terme grec soma (‘cos’) i sonum, del llatí (‘so’): cos de so i so del cos.

Marcos Morau reprén les idees essencials de la peça que va crear en 2016 per al Ballet de Lorraine : “Le Surréalisme au service de la Révolution”, a partir de la figura de Buñuel, al voltant de la Calanda medieval i el París cosmopolita, entre la disciplina jesuítica i la llibertat surrealista. Buñuel no ha sigut mai tan actual: va poder veure perfectament el que ens oferia el futur quan va trobar, en el soroll dels tambors de Calanda i tot el Baix Aragó, aqueix alarit dirigit sense embuts a les vísceres.

I les dones. Les nostres grans i petites lluites. “Nosaltres som el pol·len que alimenta el món/La primera abella/La tempesta perfecta./Nosaltres que veiem el món a vista d’ocell./[…] Que som l’eclipsi i la seua ombra/[…] Les que ens desviem del camí/[…] Les que vam recollir la cistella del riu/[…] Les que vetlem les vostres nits i ens alcem amb el sol./[…] Nosaltres que guardem les relíquies/Nosaltres que acabem d’arribar i estem fresques […]” Violeta Gil i Carmina S. Belda.

Sonoma comença amb un crit i acaba amb un fort baluern. Al mig, en un paisatge entre la realitat i la ficció, un grup de dones tracten d’alliberar-se dels lligams del conegut, de traspassar les seues fronteres servint-se de la seua intuïció i el seu instint. En unir-se, aqueix crit interior que comparteixen s’amplifica, creix fins a desbordar-se i ho celebren amb rituals i ofrenes, amb càntics i balls hipnòtics. Entren en un estat desconegut i vertiginós, un estat que els allibera la ment però que alhora els recorda la seua condicions humana. Sonoma és aqueix lloc on s’origina la tempesta, on no deixen de sonar els tambors amb una força que agita la terra i obri una profunda clivella en el sòl sota els nostres peus.